L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Des de les profunditats marines

17 de January de 2017 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Els marins eren una raça primigènia que creixia i evolucionava lentament dins el mar. Havien vist passar totes les edats del planeta fins que els bípedes s’havien estès per la terra i l’havien conquerit. No els tenien cap simpatia perquè en comparació amb ells eren banals i efímers, amb els seus anar i venir atrafegats. El primigeni més antic els tenia un odi especial, els veia insolents, com si fossin els únics habitants del planeta. Com més els observava més li creixien les ganes de sotmetre’ls a la seva voluntat, però havia de ser pacient i esperar el moment adequat per sorgir del mar i escampar el caos.

A la terra ferma el jove Phil acabava de despertar d’una sessió d’hipnosi profunda durant la qual havia tingut una visió inquietant: uns tentacles gegantins que sortien del mar engolien un vaixell com si fos una barqueta de joguina. Aquella imatge li havia deixat una sensació estranya, com de record d’una cosa que encara no havia passat. A partir de llavors, obsessionat amb aquells grans tentacles, es sotmetia a tots els mètodes que coneixia per deixar que el seu subconscient trobés l’origen de la visió. Cada cop que tornava dels abismes de la ment una part de la seva consciència quedava atrapada sota el mar fins que ja no va poder distingir la realitat de la fantasia. La perseverança en les visions l’havia portat a reunir un petit grup d’adeptes que creien en l’existència d’aquelles criatures. En Phil els descrivia els éssers i les ciutats submergides que visitava, i les seves ments van acabar sucumbint. Es convertiren en una secta que perdurà en el temps amb l’únic objectiu d’invocar els déus marins, com ells els anomenaven.

Anys més tard un vaixell feia el seu recorregut a alta mar quan les profunditats van tremolar i una ombra negra i enorme el va fer miques. Era ell, el primigeni descomunal del qual descendien tota la resta. Els tentacles se li recargolaven impacients per sortir a la superfície: havia sentit la crida, per fi els pobres i incauts bípedes el reclamaven. No eren conscients de què significava aquella invocació, però no els deixaria temps per pensar-hi. Ja s’acostava, àvid de vides humanes.

El Gran Sacerdot de la secta dels primigenis i el seguici d’adeptes estaven en un penya-segat vora el mar entonant la crida a una sola veu, però quan van veure que les puntes d’uns tentacles emergien de les profunditats van callar de cop. I en un tancar i obrir d’ulls la bogeria, l’infern dels monstres marins sobre la terra. Un cop feta la crida aquells éssers insignificants ja no els servien per a res; el grup de sectaris va embogir a l’instant i es van arrencar els ulls per no veure l’apocalipsi que havien invocat. Totes les criatures que sortien del mar eren esgarrifoses, però ell... Ah, ell... L’horror més profund es quedava sense paraules per descriure’l. Era la maldat feta criatura; tentacles, urpes i odi inacabable. Cap ment humana podia imaginar un malson més esgarrifós. Apropant-se al Gran Sacerdot, l’engrapà i el devorà a plaer; les entranyes li regalimaven per la boca llefiscosa. L’era dels primigenis, els autèntics amos de la Terra, havia arribat.