L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Soques. Un conte de Nadal

16 de December de 2016 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Començava a nevar quan el Samuel va arribar a la cabana de troncs que havia fet construir el seu avi al bell mig de la fageda. Va encendre el foc amb la llenya que sempre guardava seca al porxo, va fer el llit amb els llençols i les mantes netes que havia dut de casa i dissipà la fetor de pols i resclosit cremant unes branques de romaní que de seguida inundaren l’estança d’olor de bosc antic. Després s’escalfà un bol de caldo i s’assegué a l’oreller de l’avi posant els peus damunt la soca vella i enlluentida de tant fer-la servir i es va deixar hipnotitzar pel titubeig de les flames.

El Samuel s’acabava de jubilar i, el mateix dia, la dona li havia dit que el deixava. Li ho havia dit sense aspror ni cap engruna de ràbia. I ara, davant del caliu de la llar es preguntava què l’havia fet retornar al refugi. Va contemplar amb enyorança el soc damunt el qual reposava els peus i recordà el dia que el seu avi l’havia portat del bosc més profund; com l’havien alimentat amb pells de fruita i aglans i com li havia cagat l’escopeta de balins que tanta il·lusió li feia. Després l’avi va voler cremar la soca com era tradició i el Samuel no ho va voler de cap manera, es va posar a plorar amb tant desconsol que el seu avi accedí. I l’indultaren.

A fora, els flocs de neu s’acumulaven i els contorns de totes les coses s’anaven arrodonint amb el favor de la nevada, com un immens pastís de fondant blanc. Agombolat davant del foc a terra a en Samuel se li aclucaven els ulls quan de repent una fressa va trencar el silenci. Va mirar per la finestra. Més enllà de la tanca, mal il·luminat pel reflex de la lluna damunt la neu li va semblar veure alguna cosa agitar-se. El balanceig d’unes branques feia caure les volves acumulades i podia sentir el cruixit de qui trepitja llenya estrepitosament. Però no veia ningú. Decidit es va abrigar, s’encaminà cap a la porta i només obrir-la va poder veure’l, palplantat al peu del porxo. Mirant-lo fixament amb aquells ulls d’un groc encès, aquella soca de la mida d’un gos gran gronxava les rames que li feien de braços i badava la boca o el que deuria haver estat el cau d’una òliba, emetent un gruny intel·ligible. Darrera seu, agitades com bestioles esgarriades, una dotzena o més de soques corrien esvalotades. L’espectacle era fascinant, el bosc sencer havia cobrat vida de sobte i fugia en mig de remolins de neu i una bullícia caòtica. En Samuel es va asseure a terra, desconcertat, convençut que era víctima d’alguna broma o que potser tot plegat ho estava somiant.

Aquella processó es va anar repetint cada nit fins el dia de Santa Llúcia. Els tions d’escorça arrugada i plena de molsa desfilaven pel corriol fent caravana per agafar camins diversos que els durien a les llars dels infants delerosos de la seva màgia. A vegades es paraven a beure aigua i menjaven pells de fruita i aglans que el Samuel els hi deixava preparades i els vespres s’asseia davant la porta a contemplar-los. I va ser aleshores que va decidir quedar-se a la cabana el temps que li quedés de vida, esperant el pas de les estacions, contemplant el tros de fageda que abastava, deixant que la cadència boscana el posseís, lentament, fins a una nova arribada de tions.