L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

El vent de ponent

21 de November de 2016 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Quedàvem sempre allà, a la torre, cap al tard, quan la llum ataronjada encenia les teulades de la ciutat i les ombres s’allargassaven; quan el sol era a punt de marxa i el Collbaix esdevenia una silueta fosca. Quedàvem allà i jo pujava per la drecera de l’estació mentre sentia el xiulet del tren que marxava cap a Lleida. Era aquella hora en què els senyors ja no em necessitaven a la casa enorme de la Buressa, acabada la feina de netejar peroles i espolsar matalassos. Em cobria els cabells amb un mocador negre i agafava el cistell com si anés a collir espàrrecs o farigola o romaní o sajolida per a les olives, o móres per fer melmelada, o bolets. Pujava ràpid i des de dalt mirava la Seu de cua d’ull per por dels pecats, per no veure’ls escrits als vitralls on la llum ponent es desfeia en vermells de foc.

I mirava cap a Montserrat perquè sabia que tu vindries per allà, pel camí que pujava des de l’hostal de can Poc Oli, on servies gots de vi negre de les vinyes de l’Oller i llesques de pa amb tomàquet als viatgers que s’aturaven pel camí. Arribaries remenant els malucs i fent onejar les faldilles de colors vius que jo mai no podria dur pel dol inacabable de pare, mare, malalties i dissorts, guerres i fam. Jove i bonica, Caterina, de rinxols de coure, d’ulls de gata. Em delia per abraçar-te i acaronar-te les galtes vermelles encara de nina.

Em delia, filla meva, meva i del pecat, per tenir-te a prop i no deixar-te mai més. I tu miraves cap a la Seu i em deies que de vegades veies un home vestit amb sotana que ens mirava des de l’altra banda del riu i de la vida. I jo no hi volia mirar i em tapava els ulls amb la bena de la penitència. Jo no volia mirar l’home que t’havia engendrat.

Ara em dius que un marxant t’ha ofert una feina a la capital, que aniràs a Barcelona per servir cafès i xocolata amb melindros a les senyores distingides. I jo temo que et perdré, Caterina. I sé que ja no ens tornarem a trobar aquí a la torre. Però jo vindré i potser un dia miraré de front i trobaré el teu pare fent voleiar la sotana al vent de ponent, que és el vent que s’endú els amors impossibles.