L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Colomassa al terrat

17 de November de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

L’Aniol puja els quatre pisos arrossegant graó a graó el pesat bagul. Obra la porta d’accés al terrat i tot i que el sol inunda de claror l’escala, a ell li sembla un dia ombriu. Creua el terrat fins a l’altre extrem i s’enfila a la barana de pedra on s’asseu per contemplar l’alçada que el separa del carrer com si no l’hagués vist mai.

Recorda quan de petit pujava al terrat i mentre l’àvia estenia la bugada ell s’entretenia empipant els coloms que criava l’avi, i recorda també la pudor a colomassa i els renecs que deia l’àvia cada cop que n’havia de plomar un per fer l’arròs. Ara el colomar abandonat, buit i vell contribueix amb la seva decrepitud a enfosquir-li encara més l’ànim.

Torna a mirar el carrer i es pregunta si l’alçada serà suficient. Pensa que, sinó, serà una mala jugada.

 —Quatre pisos més el principal, n’hi hauria d’haver prou, Aniol— es diu. —Ara ja no et pots fer enrere.  

Gens acostumat a prendre decisions, a l’Aniol sempre li cap un dubte. Tota la vida s’ha deixat dur per tothom:  els seus pares només havien tingut hores per treballar i en realitat a ell l’havien criat  els avis. L’avi, que només vivia per la dèria dels coloms, a vegades li deia: Aniol, tu tranquil i deixa fer, les coses a vegades s’arreglen soles i sinó, potser és que no tenen arreglo. I ell feia que sí amb el cap mentre li aguantava les veces. Havia malgastat la vida fent que sí amb el cap. Als avis, als amics, a la novia que va acabar sent la seva dona i amb els anys també a la filla que ara vivia a Angola treballant per a una ONG i que des que s’havia casat amb un metge de Lisboa, que no havia tornat a veure.

Ell sempre fent que sí amb el cap. Avui també, quan l’encarregat de la fàbrica de rajoles on treballa li ha dit que ja no comptaven més amb ell després de treballar-hi mitja vida. Amb un copet a l’esquena i quatre duros a la butxaca ha marxat de la bòbila sacsejant el cap amb un posat babau, com aquells gossos de fireta que duen alguns cotxes, amb una molla al coll i que els fa gronxar el cap tota l’estona.

L’Aniol torna a mirar el carrer. Veu la veïna del tercer llançar la pols d’escombrar pel balcó quan no passa ningú. —I si el veia la veïna?  Es pregunta. —Potser podria avisar a algú o xisclar per cridar l’atenció i...—  Però no, la veïna només té ulls per mirar avall, sempre pendent de qualsevol xafarderia. Si ho sabés la veïna, que aquella tarda quan l’Aniol havia tornat de la fàbrica i no sabia com dir-li a la seva dona que l’havien despatxat, se l’havia trobada al llit amb el viudo del segon. Això sí que seria una bona xafarderia. Però ara tan li fa; que ho sàpiga o que no, li és ben bé igual. Ja se n’ha cansat de fer el que tothom espera que faci.

Amb les cames penjant de la barana l’Aniol es fa un cigarret,  amb calma, com si fos l’últim, apinyant bé la picadura i llepant el paper engomat lentament, com si es tractés d’un ritual. Més tard, quan li sembla que és prou fosc i emparat per la nit, obre el bagul i en treu els cadàvers de la seva dona  i de l’amant i els aboca daltabaix. Primer l’un i després l’altre per contemplar com s’estavellen amb un so sord damunt la vorera. Encara té ben present la cara d’espant que feien quan, unes hores abans, els havia colpejat amb la Venus d’alabastre que li havien regalat els sogres quan es van casar i recorda els llençols encara calents quan, després de posar-los dins el bagul, havia refet el llit.

L’endemà ningú, ni tan sols la veïna xafardera, entendran què ha pogut passar. La policia prendrà declaració a tot el veïnat amb gran enrenou i mentre tot això succeeix,  l’Aniol  ja serà ben lluny, camí de Luanda on, després de tant temps, ves per on, es retrobarà amb la seva filla i per fi coneixerà el seu gendre portuguès.