L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

L'home del pont

19 de October de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Plou. La tarda s’escurça. Plou sobre la ciutat. Els carrers es buiden. Plou sobre el pont de pedra que travessa l’Onyar. Al seu darrere les siluetes de la Catedral i de Sant Feliu es difuminen sota la cortina d’aigua i el crepuscle. Tot regalima i se sent aquella fressa sorda de la pluja que s’estavella contra el terra. Sons de l’aigua que s’escola per les escletxes i que dringa sobre els metalls. Al mig del pont un home, immòbil, es cobreix amb una gavardina, no du paraigües, i l’ossada nua del seu cap brilla en la fosca. S’està allà mirant l’aigua que engruixida corre fins al Ter pocs metres més enllà. Els ulls fixos en un punt distant. Prem amb força la gavardina contra el seu cos escardalenc i sent com alguna cosa, càlida, es belluga dintre.

La Judit plora. Plora a les fosques estirada al sofà mentre escolta el so de la pluja, aquell so persistent de les gotes contra la teulada d’uralita de la galeria. Plora perquè el Fèlix l’ha deixat. La va abandonar fa vuit dies i des de llavors no n’ha sabut res. Plora perquè en el fons sabia que allò acabaria passant. Les llàgrimes són absorbides pel teixit de la catifa. Vol deixar de plorar però no pot, se sent culpable. Ho veia venir cada cop que apareixia aquella gata maula de la casa del davant i ell se la mirava amb ullets de desig. Però al principi pensava que seria una aventura de pocs dies i acabaria tornant, com altres vegades. Ara la Judit té el convenciment que aquesta separació ja és definitiva: el Fèlix no tornarà. No serveix de res plorar com una bleda a les fosques, cal continuar endavant. Encén els llums i veu com les gotes d’aigua regalimen pels vidres de la finestra que dona al riu. S’eixuga les llàgrimes amb el dors d’una mà i es dirigeix al racó on són les coses del Fèlix: el cabàs on dormia, la sorra de fer les seves coses, el plat del menjar, el de l’aigua, el ratolí de joguina. La Judit sospira i mentalment diu “Adéu, Fèlix”, fica totes les coses del gat en una bossa d’escombraries i mira per la finestra cap al pont de pedra. Hi ha un home allà dret, veu una silueta boirosa entre la pluja . “Què hi deu fer ?”. Però la Judit arronsa les espatlles i abaixa la persiana.

L’home del pont ha vist com el llum s’encenia a la finestra de la Judit, la coneix molt bé, a ella i al gat. Somriu fredament mentre l’aigua de la pluja llisca pel seu rostre. Llàstima que ha abaixat la persiana, no l’ha reconegut quan ha mirat cap al pont, o a ell li ha semblat que el mirava. Però tan se val, el destí del Fèlix ja està escrit. L’home s’obre lleugerament la gavardina i treu aquella cosa peluda i bellugadissa que fa estona que amaga. L’agafa amb les dues mans mentre el so de la pluja ofega els miols feréstecs del gat. L’home alça els braços pel damunt del seu cap, agafa embranzida i llença la bèstia tan lluny com pot dins del corrent d’aigua. Torna a somriure i, lentament, creua el pont i s’encamina cap a la casa on viu la Judit.