L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

L'Eleonor i el Petit Espígol

17 de September de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Sortiren una matinada fresca de finals de juliol. L’Eleonor i el Frederic viatjaven acompanyats per la dida Josefina. El trajecte durava dos dies. Es mudaven. Els grinyols del carruatge feien riure el petit, que tenia quatre anys complerts. Mirava per la finestra i assenyalava els segadors, els rucs carregats amb els feixos de palla, els ramats de bens... Que fascinant era tot! Fins i tot els núvols que s’apropaven. “Resem perquè la tempesta arribi cap al tard, serà forta”, comentà el cotxer. El Frederic rigué.

Al vespre, a l’abric de la posada, arribà la nit. I la tempesta. Llampegava. Tronava. Qui podia dormir en una nit així? El Frederic sentia com sa mare l’aferrava amb tanta força com ell el seu osset de drap, i que l’acaronava amb la seva veu dolça cantant-li la Chançon d’amour. Els hostes s’havien reunit a la sala. Aquí no hi havia ciutat. Ni veïns. Només bosc i tempesta. A fora tot esbategava furiós. De sobte, la porta s’obrí. Els homes van adreçar-s’hi per tancar-la. I el Frederic, en un rampell de bogeria, llançà l’osset i sortí cridant per foragitar el que tanta por feia a sa mare. L’Eleonor i la dida cridaren i sortiren darrere seu alertant a tothom. Però hi havia tal confusió que ningú va reaccionar a temps. On era el Frederic? Que tètric es veia tot amb els clarobscurs dels llamps i trons. Llum. Foscor. Negror. Els crits de l’Eleonor s’esvaïren entre els seus plors. Del Frederic en quedà l’osset. I el record. El bosc n’engolí la resta.  

Però el Frederic vivia. Vivia i mirava la lluentor d’uns cabells d’argent copsats de sol. Era l’endemà, quan una dona el portava a coll. Qui era? Tenia les mans arrugades i els ulls inquiets. Amb ella hi havia aquell gos que l’havia acompanyat durant la tempesta. Era en Cafur, que el sentí i el trobà entre matolls d’espígol. Per això, aquella dona l’anomenà Petit Espígol. Em dic Frederic, insistia ell; però ella responia que era l’Espígol. Pocs la coneixien. Li deien la Bruixa perquè vivia amagada del món en un cau del Bosc dels Esgavellats. I se la veia de tant en tant baixar al poble per a ajudar qui necessités les seves pocions i arts màgiques.

El petit va créixer feliç a pesar de l’enyorança. De vegades plorava. Quan vindrà la mama?, preguntava sovint. Però la Bruixa s’havia apropiat d’ell i el cuidava. Li ensenyava els secrets de les plantes, a orientar-se pel bosc, a llegir els estels. I els records de la mare s’esvaïen. La Bruixa no el volia compartir amb ningú. L’Espígol era la seva troballa particular i secreta. Ell era seu. I volia tenir-lo allunyat de la maldat dels homes, que es mantingués amb l’ànima pura, sublim, lliure. I durant cinc anys caminà descalç, pujà als arbres, es banyà als rius d’aigua clara. I quin orgull de cabellera lluïa! I creixé cercant la nimfa del riu pensant que ella se l’estimava tant que s’amagava tímida, juganera. L’Espígol embogia de felicitat. Fins que un dia, es topà de fit a fit amb un frare peregrí, el Marcel de Montserrat:  

—I qui ets tu, petit vailet? D’on surts?

—Sóc l’Espígol, fill del bosc, amic de la nimfa del riu i de la Bruixa! —respongué donant-se un cop ben fort al pit.

En Marcel dibuixà un somriure, d’on sortia aquell petit intrèpid? No havia vist mai res de semblant. Però si va nu i descalç! I aquesta cabellera... I si és el nen que el bosc engolí?, pensà. I el portà cap a Montserrat tot i que la Bruixa s’hi resistís. Avisaren l’Eleonor, que en arribar el va abraçar amb força, plorant, ensenyant-li l’osset. El Frederic sospirà. Agafà l’osset. No sabia què dir, què pensar, què fer. Per què li havien tallat els cabells? Perquè havia de calçar sabates? Quan l’Eleonor va entonar la Chançon d’amour, ell també cantà. L’Eleonor plorava de felicitat. Però ell restava en silenci, observant. Què volia aquella gent? Qui eren? Què volia dir civilitzar? Per què l’havien vestit així? On era la Bruixa?

La nit és llarga, pensà. El llit es flonjo com els cabells d’aquella dona, l’Eleonor. Però jo sóc l’Espígol i vull tornar a casa! I s’escapolí entre la foscor, vers el bosc.