L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

L'aniversari

13 de July de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Eren quarts d'una de la nit quan sortien els últims invitats. A sobre la taula encara quedaven alguns canapès i copes mig buides. Les ampolles de vi s'havien anat amuntegant en un racó de la cuina i el terra estava ple de papers de regal i serpentines de colors. L'aniversari havia estat llarg. No és el tipus de festa que li agrada a l'Anne. A ella li hagués agradat una trobada més íntima amb els amics de sempre i familiars. Però en Jan volia celebrar-ho bé. Havia trucat a tothom, volia que l'Anne es sentís acompanyada aquell dia. Ho volia fer bé.

En feia quaranta i quinze que estaven junts. Es van conèixer a la universitat i de seguida van decidir anar a viure plegats. No tenien massa clar cap on aniria aquella relació i de vegades, encara ara, s'ho pregunten. Es van instal·lar al pis d’en Jan. Això a l'Anne no li va fer massa gracia, ja que ella hagués preferit començar de zero en un espai totalment nou pels dos. Decorar-lo al seu gust i esborrar qualsevol indici o record d'alguna altra dona que hagués passat per aquell pis. Perquè l'Anne ho sabia que no era la primera que havia estat allà, i això la mortificava. Li ho havia comentat alguna vegada i en Jan li treia importància, estaven junts i enamorats - tant li fa! I l'Anne al final així ho va creure. No és que visqués enganyada, n'era molt conscient de qui tenia al costat. Però de vegades l'amor i l'afecte s'acaben confonent. I amb els anys, això és el que els va passar. Han entrat en una rutina gairebé imperceptible. Amb més afecte que amor, i de vegades amb més mentides que respecte. Quan es van conèixer, l'Anne va pensar que era un home d'aquells que saben viure, que saben com tirar-se la vida per davant. D'aquelles persones que poden caure bé o malament, a ella li va caure bé. Va somiar que podria ser el pare dels seus fills, però a poc a poc es va anar desenganyant. Sobretot quan va trobar aquelles fotos d'una tal Jasmina. Ell va dir que no volien dir res, però les reunions fins tard i els viatges de feina van començar a agafar més sentit. L'Anne l'amenaçà en marxar, en deixar-lo sol, en oblidar-lo. Ell li va demanar perdó. Perquè en Jan és un home d'aquells que saben viure però no sense l'Anne. I en certa manera, des de llavors, se sent en deute amb ella.

Dreta, recolzada al marc de la porta de la cuina, observava com havia quedat la sala. Mirava en Jan com anava recollint les sobralles i apartava les copes i els plats bruts de la taula. Es va adonar que no sentia cap mena d'emoció pel que acabava de passar. Havia fet quaranta anys però la seva vida continuava com sempre. N'havien parlat moltes vegades, un canvi els aniria bé. Marxar a l'estranger, renovar els mobles. Tenir un fill, per exemple. Ho havien intentat varies vegades però amb masses fracassos. Tampoc sabia si en Jan sabria estar com es demana en aquests moments o si en sabria prou ella. Déu sap com desitjava ser mare i ja feia massa temps. Va avançar fent tentines cap a la cuina, es sentia una mica marejada, potser per la calor d'aquell juliol o perquè havia menjat massa durant la festa. Li va dir bona nit i se'n va anar a l'habitació. Es canvià la roba, es refrescà la cara i el clatell, i es quedà immòbil davant del mirall mirant-se, sense dir-se res. Una llàgrima li lliscà per la galta a poc a poc. Un altre mes, com cada mes li havia vingut la sang.