L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

D'escata i de sucre

21 de May de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Sempre he viscut a la seva ombra… la mare seia al meu costat mentre esmorzàvem i somreia. Nina, el cabell enrere, lluiràs més la cara. O em pinçava cabells que m’havien caigut al vestit i els cabdellava. El somriure, i feia veure que m’escoltava. Perquè no m’escoltava, n’estic segura. Tant li feia, el que em passés. Jo era la seva nina. Em comprava roba de mudar, sabates. Com quan vaig tornar de Düsseldorf, que em va regalar un penjoll amb una maragda i un cordill de cuir negre; preciosa, de conjunt amb els ulls, te’ls ressalta. Era veritat. Però li vaig agafar com una mena d’odi, a la mare, perquè semblava que volia viure a través de la meva vida… no sé si m’explico. El penjoll era preciós. De fet, tenia raó: em ressalta els ulls.

Un matí, esmorzant, m’havia quedat una molla de pa prop de la boca. Se’m va acostar i me la va treure passant-m’hi dos dits. Crec que li vaig parlar malament, no l’esperava. I altre cop el somriure.

—Has d’estar perfecta, ets bonica i tens estudis. Només necessites un bon noi, adequat. Amb estudis també. I que et faci feliç. No vulguis anar amb qualsevol.

Vaig quedar parada. La mare havia mogut a poc a poc els braços, i va posar les mans sobre els coberts. Pels moviments i el to de veu, mira, em va semblar que ho pensava seriosament. I no sé per què en aquell instant em va venir al cap un noi llargarut que anava algun cop a la biblioteca; el jersei li anava balder i les mànigues curtes, com passa a tots els alts, i li queien dues trenetes rosses per la dreta del coll. No hi sortia, ni me’l mirava gaire. Bé, sí que l’havia mirat algun cop, sobretot quan el tenia d’esquena, i ell torçava el cap i passava l’índex pel llom dels llibres d’un prestatge. Una vegada vaig trobar una rosa vermella damunt del cotxe, plegant de la feina. Amb una frase delicada: “serem llum”. Compromesa. Vaig pensar que era ell, qui l’havia deixada allà. Tot i que no m’havia dit mai res. En fi… que va ser ell qui em va venir al cap i d’aquí em va néixer una ràbia contra ella, contra la mare, que mentre prenia el cafè, em parlava d’un home per a mi fet a mida; a la seva mida, és clar.

El pare escoltava parapetat rere la tassa. Va tirar un raig de conyac on hi havia hagut el cafè i va dir Paula, potser que ho deixis ja. I ella què, no dic res que no pensi. I ell es va empassar el raig i va anar cap al sofà, on s’enfonsà en un programa de tertúlies. Afluixa la tele, Antoni.

—M’enamoraré de qui m’enamori i no penso demanar credencials. És ridícul… Des de quan es pot decidir? Però que jo vull ser feliç. I si m’enamoro d’un pela-canyes, i em fa feliç el pela-canyes, doncs el mantindré. Com es pot enamorar un d’un llistat de qualitats? És absurd.

No sé si li vaig dir exactament així. Segurament: era el que pensava. No hauria pogut mantenir a ningú, això no, que no era veritat. Ella ho sabia també. No me’n va fer rèplica. Però no podia passar els meus sentiments per alt. Si l’hagués deixat fer, fins i tot m’hauria triat marit. I no. El noi de la biblioteca a qui mai no havia mirat, em guinyava un ull dins del pensament mentre jo discutia amb la mare.

Llavors ella va alçar-se de taula, va agafar la tassa i, prenent un glop i mirant una parella mudada que baixava per la Travessera des de darrere del finestral del menjador, va dir:

—Sempre es pot guiar el cor cap al camí més correcte.

Vaig alçar-me del tamboret i vaig recollir el plat. Deixa-ho, ja ho farà la Jakelyn. Feia tard. Vaig anar a l’habitació, a buscar la bossa. Nina, pinta’t una mica els ulls, se’t veu la cara apagada. El noi de les trenes no hauria estat una bona opció per a la mare. Tant feia, tampoc no el volia. Un toc fosc sobre els ulls. Perfecta. Marxar corrent.