L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Granoteta

20 de April de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Cap a la una ja n’hi havia uns quants que roncaven ajaguts a les hamaques que havíem instal·lat entre els pins. Tot i que la Lluna brillava alta al cel i la nit era ben entrada, encara feia molta calor; aquell agost estava sent implacable. Havia organitzat la meva festa d’aniversari en una casa rural amb un pati molt gran on hi vam posar coixins, palets amb matalassos, llumets penjats entre els pins i una barra improvisada sota el porxo. Tot havia quedat ben bonic i a punt per a una festa de somni. A la tarda ens vam banyar al riu que passa pel costat de la casa, i quan es va pondre el Sol va començar a sonar la música, vam servir el sopar que havíem preparat entre tots i ja es van omplir les primeres copes. A quarts d’una va decaure una mica la festa, per això els meus amics músics van treure els instruments i van mirar d’animar el personal amb les seves improvisacions. Jo em vaig escapolir un moment perquè em toqués l’aire; les copes de pinya colada m’estaven passant factura.

Em vaig apropar al riu, allà l’aire era refrescant. El xot ululava amagat i les granotes raucant omplien la nit. Vaig asseure’m en una roca amb els peus a l’aigua i una granoteta molt menuda va saltar al meu costat. No semblava tenir-me por, o sigui que vaig posar la mà plana a la pedra perquè se m’hi enfilés. Dit i fet, la granoteta va fer un salt fins a sobre de la meva mà. Me la vaig mirar de prop, ella també em mirava amb aquells ulls sortits fent raucs petitets. Seria el meu príncep? Jo em sentia com una princesa aquella nit, amb el vestit blanc esquitxat de floretes blaves i les margarides als cabells. Vaig acostar els llavis a la granoteta a poc a poc i, suaument, li vaig fer un petó. El petit amfibi va parar de raucar mentre desprenia una lluïssor tènue i li tremolava tot el cos. Amb un puf! va desaparèixer i al seu lloc hi aparegué el meu príncep..., o alguna cosa semblant. Era un paio lletjot, amb unes patilles frondoses i un mocador vermell lligat al coll. Quina decepció... Jo esperava un morenàs d’ulls verds amb capa i espasa, però és clar, la granota tampoc era com la dels contes. Me’n vaig tornar a la festa i l’hi vaig convidar; em sabia greu deixar-lo allà sol, i al cap i a la fi semblava simpàtic.

Al pati de la casa la gent començava a avorrir-se. Llavors el meu pseudo-príncep es va afegir als músics i començà a cantar algun cosa animada sobre l’estiu que va fer revifar tothom i vam ballar fins que va sortir el Sol. Un príncep tradicional no ens ho hauria fet passar tant bé.