L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Hospital General, 1938

19 de March de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

            ELL:

L’estiu del 36, en plena revolució, em trobava a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, que  s’havia convertit en Hospital General de Catalunya. La creu de la torre del rellotge va ser substituïda per una flama que representava la salut. Com que les monges havien marxat, es va fer una crida a totes les infermeres i persones amb coneixements sanitaris. Moltes dones de metges, que no veien els marits en tot el dia, van fer-se voluntàries i les van acceptar com a auxiliars. Algunes s’ho agafaven com una missió patriòtica, d’altres com un deure envers els marits, i moltes per sortir de l’avorriment i la tristor de Barcelona.

Jo era un metge jove que feia d’ajudant del doctor Massafret al pavelló d’urologia. Vaig tenir la sort que em reclamessin per treballar en aquell modern hospital, inaugurat sis anys abans per un rei escanyolit que al cap de poc va haver de marxar a l’exili i donar pas a la República. Vaig escapar-me d’anar al front perquè els metges érem molt necessaris, però sentíem remordiments cada cop que vèiem l’agonia de nois de la nostra edat.

             ELLA:

El meu marit, el doctor Massafret, és deu anys més gran que jo, i no hem tingut fills. Com que no tinc  ganes de quedar-me a casa escoltant les alarmes de l’aviació, cada dia vaig a l’hospital per ajudar al pavelló d’urologia. Per les mirades dels metges joves i els malalts m’adono que encara em troben guapa. El meu home fa temps que no em mira; la guerra l’ha convertit en un autòmat, i no el culpo. Contínuament arriben trens amb ferits, i ha d’intentar resoldre casos dramàtics. A mi no m’espanta la sang, però la mirada d’alguns moribunds que em confonen amb la seva mare o la seva dona em remou per dins i em fa esbossar un lleu somriure i una carícia que els acompanyarà fins a la mort. Veure aquesta pèrdua de vides tan inútil em causa un efecte inesperat: em fa venir unes ganes boges de gaudir del temps incert que ens queda.

Fa dies que em sento atreta per un dels ajudants del meu marit, un noi de vint-i-cinc anys, alt i ben plantat, que em mira amb respecte, a causa de la veneració que sent pel seu mestre. Però jo intento que s’adoni de les meves mirades, dels meus somriures. Em faig trobadissa per les sales, quan està explorant un malalt. M’hi acosto per ajudar-lo i sempre procuro fregar-li el braç amb la mà, o passar per darrere seu entre dos llits estrets.

Una nit que estava de guàrdia jo també em vaig voler quedar, amb l’excusa que hi havia molta feina. En un moment tranquil, cap a les dues de la matinada, vam compartir un cafè. Jo li demanava coses: d’on era, si tenia família, com és que va estudiar medicina... però els meus ulls li mostraven que em moria de ganes que em fes un petó. En un moment de silenci vaig aconseguir el meu propòsit. A partir d’aleshores me’l vaig anar fent meu, intentant fer-li perdre la por a trair la confiança del seu admirat doctor Massafret. Finalment es va rendir i vaig poder calmar el meu desfici. Dins el meu cos la creu de la resignació religiosa s’havia convertit en una flama de foc, com la de la torre de l’hospital.

            EPÍLEG:

Quan ja es veia que la guerra s’estava perdent i els habitants de Barcelona buscaven maneres de fugir de la catàstrofe final, la senyora Massafret em va proposar fugir junts cap a França. Deia que el seu marit no se n’adonaria, perquè estava massa enfeinat intentant desesperadament salvar els joves ferits. No li passava pel cap deixar-los abandonats a la seva sort. Jo em sentia culpable i no volia seguir-la en aquella aventura, però ella no parava d’insistir i de suplicar-me que l’acompanyés. Un matí, quan entrava a treballar, vaig veure un munt de gent davant la porta: l’esposa del doctor Massafret s’havia llançat des de la torre del rellotge. Una mort causada per la meva covardia i per l’amargor de la guerra.