L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

L'aula C

05 de December de 2017 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

La Remei va agafar la galleda plena d’aigua calenta, el motxo, i es va dirigir cap a l'aula C, la darrera que li quedava per fregar. Després, s’acomiadaria d’aquell magnífic arbre guarnit amb garlandes fetes de botons i llaços de colors, es canviaria de roba i se n’aniria a celebrar la nit de Nadal amb la seva família.  

Quan va arribar davant la porta de l’aula, va sentir uns sorolls a l’interior que la van inquietar. En teoria no quedava ningú més a l’edifici, per tant, estava sola; ella  i aquell estrany enrenou. Li va agafar una mica de por, però volia enllestir, així que va obrir la porta lentament, va encendre els llums i el cor li va fer un bot al veure l’espectacle. Dins la classe, damunt les taules, descontrolats, els pronoms febles jugaven a saltar corda. Cridaven i cantaven cançons populars mentre les conjuncions reien i aplaudien. A terra, els connectors i les preposicions jugaven a tocar i parar. -Ara pares tu  -li deia un “tanmateix” a un “en conseqüència”, que estava amagat darrere la paperera. Normes i regles de tota mena es divertien amb els verbs irregulars saltant a corda. Un pretèrit d’indicatiu feia patacons amb un plusquamperfet de subjuntiu. Complements directes i indirectes aixecaven un pilar de set al mig de la sala i els signes de puntuació i les frases fetes  formaven una gran pinya. L’enxaneta era el punt d’una “i”. Restes de lèxic incorrecte s’arraulien en un racó, al costat de les confusions ortogràfiques més comunes. Incompreses i ignorades per tothom, picaven l’ullet a la Remei mentre li cantaven un trist  “Fum, fum, fum”. L’aula de català era un gran festa i ella, que no  el parlava gaire perquè tampoc li havia fet mai falta, no se’n sabia avenir.

Incrèdula, es va fregar els ulls vigorosament i quan els va tornar a obrir, la sala ja era neta i en calma, sense rastre de la cridòria. Tan sols damunt la taula més propera, hi havia una gran dentadura de joguina amb potes que, sense parar de ballar, li cantava:   “Parla sense vergonya,  parla en català”.

Més tard, quan va arribar a casa, la Remei es va trobar el seu home i els seus dos fills esperant-la  a la porta.  L’un amb una pandereta als dits i els altres tocant enèrgicament una simbomba, tots cofois d’alegria.  Van sopar feliços, van menjar torrons, van brindar amb cava i quan la nit era més dolça, van cantar nadales i, ves per on, la Remei, fins i tot en va cantar en català.