L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Santa Llúcia, 1970

16 de October de 2017 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

El rellotge marcava les dues i jo ja estava cansada de la màquina: dels seus tic-tic-tic; de tenir el cap ajupit amb la vista fixa en els repunts, camins cap enlloc tenyits de fosc; del moviment dels peus, amunt i avall, amunt i avall; del tacte llefiscós d’aquelles robes que només eren façana d’un dols i vols. Muntanyes de roba a l’habitació tancada amb llum blanca de fluorescent.

I ell vindria i demanaria el dinar i es feia tard.

I encara que fos dia de festa jo havia d’acabar els encàrrecs, que vindria la senyora Enriqueta a buscar el vestit blau marí pel casament de l’hereu, hereu de poca cosa al capdavall, que treuen el fetge per la boca amb la botigueta de la cantonada, que ja ho sé que han hagut de demanar un préstec pel banquet i aquesta roba, què voleu que us digui?, només imitació d’aquelles robes bones que jo cosia quan vaig començar d’aprenenta per les cases dels rics: vestits de festa i de còctel, per anar al Liceu, per casaments de casa bona, vestits de senyores de veritat, no com ara. Però el Josep Maria... ai! Ai, el senyoret amb rínxols d’or, tot amabilitat i picardia. I jo tan ximpleta! I després amagada a ca la tieta Maria Rosa amb el bombo que ell no en va voler saber res. Una nena, li vaig posar Llúcia, neulida, tres mesos i un taüt blanc i petit. I jo, després de tantes llàgrimes, ja mai més com abans, ja mai més cases bones. Un quartet de mala mort. Cosidora de pobres i de senyores que no ho són. Fil i agulla i la màquina, tic-tic-tic. Els dits cosits de punxades. Els colors de la roba escampats pertot. Sí, senyora Maria Montserrat, ja l’hi escurço. Senyora Araceli, ja li arreglo la cisa, Àngels, que no t’ho puc fer més barat, Carmeta, no li sembla que l’estreny massa? D’acord, com vulgui. Sempre sí, senyora, sempre la raó per a la clienta. Tic-tic-tic.

Ja acabo, ja acabo. I ja és a taula esperant amb cara de babau, com cada dia.

Qui ho havia de dir? Després de tants anys i de la meva petita Llúcia i de tantes llàgrimes. Un dia era allà a la porta com un pòtol, que s’havia fos l’herència i el cap ja no li rutllava. I què havia de fer jo? Com se’m cansa la vista! Que ja són anys. Tic-tic-tic.

Sí, ja ho sé que passen de les dues, Josep Maria, i que tens gana, però t’has d’esperar. Coi de vell, para ja de cridar!