L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Prípiat, Txernòbil

29 de June de 2017 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Torno a ser al parc d’atraccions. De fet, mai no he marxat de Prípiat. Per ser fill de liquidador. Aquest, encara que desgastat, és l’únic món que he conegut. He trepitjat un rail. El tren de la bruixa era aquí. 

 Van desallotjar la ciutat fa anys. Ara tot és rovellat. Com muntada en un bosc gris, la nòria sense nens. El pare va ser un dels liquidadors; va ajudar a apagar el foc dels deu dies. Era bomber. Els veïns van fugir. Els vèiem carrer enllà, com una marea, i ens miraven amb aquella por. Fins que ella, la mare, va tancar el balcó i va dir: nosaltres ens quedem. D’això fa trenta anys. De l’explosió.

 Un home amb jaqueta llarga posa la càmera sobre el trípode i s’acota. Enfoca la nòria groga a través de l’objectiu. Dispara sense flash. Sempre ho fan. No és el primer. La retraten amb els blocs abandonats de fons. Perquè impressiona. Abans hi veníem els nens, a les atraccions buides. Érem tots fills de liquidadors. Alguns vam créixer. Altres van aspirar més fort el verí moll de la terra, el que sortia entre les altimires vermelles. Jo porto mal a dins des d’aleshores.

 Miro aquest turista que marxa, i que no m’ha mirat. No ha retratat el tren de la bruixa. El cridaria, però no sé treure la veu enfora. Es mig gira i es perd entre els arbres, en direcció a l’autobús que els espera. Com a tots. Tenen un temps límit. Se’n van a veure la ciutat. Ell farà fotos dels gratacels inestables, de les goteres, de vidres que encara resten escampats, i dels balcons com el de casa.

 Segueixo els rails, torno a sentir el ding de la campana a la locomotora. I la música de la nòria. Olor de sucre rosa, que era aquí. Teníem por: el tren arrancava. Com aquell dia. La mare ens esperava a fora. Dreta entre la gent. Vam entrar al túnel. Foscor. El meu germà i jo. Sols en un vagó de dos, agafats. Rialles verdes que s’acostaven. Exagerades. Algú ens tocava dins del túnel. Les escombres que volaven i el crit d’un mussol. La rialla de la bruixa de nas llarg. Velocitat. El tràgic final. Com una traca que encara es sentís.

No, el meu germà fa anys que ja no hi és. Va morir aviat. Com tots. Silenci. I el que a partir de llavors només importa: l’explosió de la central. El sarcòfag número quatre. Un pànic molt més gran. La mare dient que ens quedàvem. Perquè va ser real. La vida va canviar. El foc dels deu dies. L’èxode dels altres. I el pare. Una medalla al menjador. I la taula fa temps que és buida. Una medalla… Tots els que falten, compten.

Trec el peu dels rails; els rails s’amaguen entre les herbes.

Els turistes que tornen amb càmeres... aquests, no tenen ni idea de què retraten!