L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

I Dictat en Català d'Igualada

28 de April de 2013 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Ahir vam fer el I Dictat en Català d'Igualada! Moltes gràcies a totes les persones que van participar en aquesta activitat que estrenàvem enguany i que esperem que tindrà continuïtat. Val a dir que la resposta de la gent va ser molt satisfactòria i per tant li augurem un bon futur. I també donem les gràcies a les empreses i entitats que hi van col·laborar: l’Institut Municipal de Cultura, la llibreria Llegim?, els Magatzems Faro, la Papereria Codorniu i la revista Llengua Nacional.

Ben aviat comunicarem els noms dels guanyadors!!!

Text dictat en la categoria d’adults

El xaloc ja amainava, s’amansia. Ara corria xisclant pels turons veïns i jugava amb les darreres fulles, ressecades pel sol de l’estiu. Les feia caure, les arrossegava per terra i se les enduia d’un lloc a l’altre. Les oblidava de seguida i reculava cap al poble. Allí entrava per les finestres, es ficava per una xemeneia, es rostia en la cremor d’unes cendres, rebotia portes, apagava llums, s’arrupia en un racó, regalimós d’aigua, i escampava espurnes de foc.

El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques.

De mica en mica, el mar escopia les despulles de la seva presa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells. Gemecs arreu, cadascú lamentava la seva particular desgràcia. De tant en tant, la cridòria d’un marrec apallissat per la mare sense gaire motiu, per pura exasperació.

Salvador Espriu, Laia i altres narracions, Ed. 62, 1968, p. 165-166

[214 mots]

Text dictat en la categoria de joves

El rodamón s’havia ajagut aquella nit al sec coixí d’herbes i fulles d’un marge, i li va venir la son mentre pensava en el pa, que per a ell sempre va ser difícil d’aconseguir, i en la duresa de caminar sense el consol d’unes veus amigues, en una llarga peregrinació per les portes tot sovint sense caritat, on desitjaven que Déu l’emparés, que no el podien socórrer. Però no s’oblidaven mai de donar-li el tractament de germà. I si algú de tard en tard l’auxiliava, el vagabund ho havia d’agrair remuguejant pregàries.

De les vinyes prenia raïms, algun aulet el protegia potser del sol, amb fruites mig madures calmava a vegades la fam, l’aigua d’una font li apagava la set. Però prou sabia que totes aquestes coses i aquests béns eren dels altres. Foraster arreu, mandrejà i s’arrossegà per masies i veïnats, fins que la vellesa li ulcerà les cames i li inflà d’hidropesia el ventre.

Salvador Espriu, Laia i altres narracions, Ed. 62, 1968, p. 127-128

[156 mots]