L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

La potència de l'essència

31 de May de 2016 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Dimarts, 8 de març del 2016. Més enllà de recordar gairebé a mode d’agenda els principals actes de commemoració del dia de la dona, els mitjans de comunicació amb més ressò del país viuen pendents d’una notícia: quin estudi d’arquitectura serà l’encarregat de reformar el camp del Barça i quin aspecte proposa per al nou Camp Nou. Els diaris estan tranquils, La Vanguardia ha avançat una fotografia de la maqueta guanyadora a mitja tarda i a l’espera que es confirmi tenen temps per fer grafismes, esplaiar-se en descripcions i esprémer idees per parir un titular més o menys ocorrent per l’endemà. El problema el tenen televisions i sobretot ràdios; la franja (cada vegada més dilatada) de programes esportius s’apropa i tocarà parlar-ne molt, i de fet abans que arribi l’hora els comentaris sobre el tema irrompen en altres espais. I és en situacions com aquesta quan es demostra com el potencial tecnològic i la força de la imatge releguen la preuada matèria prima de la ràdio, la veu i les capacitats de qui la fa servir, en un segon terme. L’ingredient principal amb què es basen alguns locutors per definir el nou Camp Nou és en essència una fotografia “que hem penjat a les xarxes socials i podran veure tots els nostres seguidors”, i a partir d’aquí es complementa amb la descripció d’un colossal equipament que l’audiència esportiva té en ment però que amb la proposta de reforma adopta, certament, una aparença complexa. Però és que resulta que no, que la ràdio no va de mirar, ni per tant de penjar imatges, ni de fer invents amb periscopes, ni d’ensenyar les vergonyes amb una càmera col·locada en algun racó de l’estudi; o almenys no només va d’això. El més valuós del que es diu en algun lloc remot i es propaga per la cuina mentre s’escalfa la llet, fa somriure dos conductors alineats en una retenció o persisteix encara que al llit no hi quedi ningú despert és el so, amb tota la seva riquesa i amb totes les seves mancances. Potser això és pecar de romàntic.

Per no marxar del món del futbol, que d’una banda dóna lloc a grans moments radiofònics i de l’altra semiòtics i lingüistes també hi poden sucar pa, un capítol a l’altre extrem és el del 12 d’octubre del 1996. Un jove davanter del Barça va marcar un gol antològic contra la Sociedad Deportiva Compostela. Eufòric, el mestre de la ràdio romàntica per antonomàsia va reconèixer des dels micròfons de Catalunya Ràdio “no els puc explicar aquest gol”, conscient, savi com és en Puyal, que era una de les millors descripcions que podia fer-ne. I amb l’habilitat d’anar-ho repetint mentre relatava un dibuix perfecte del lloc on Ronaldo havia lluitat i recuperat una pilota, de la cursa que va fer des de camp propi fins a l’àrea rival, de la força amb què guanyava en velocitat els contraris, dels moviments de cames amb què es va escapolir dels defenses i del xut que va segellar un gol per a la història.

Joaquim Maria Puyal no s’havia limitat a emocionar-se davant d’un micròfon; comunicava l’emoció amb un envejable càlcul descriptiu. Hores després a “La nit dels ignorants, un oient reconeixia, ell sí, pres per l’emoció, que havia plorat veient aquell gol. Era cec.