L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

No fem marxa enrere

20 de April de 2018 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

Últimament anem tan pertorbats pel món amb tots els afers polítics convulsos que ens envolten sense treva, que em fa l’efecte que algunes qüestions lingüístiques, d’aquelles que alguns titllarien de “menors”, se’ns escapen.

En concret, em referiré a dos casos que m’han fet rumiar i, per què no, indignar una mica més encara. Anem a pams: el primer és la introducció i proliferació en l’ús de l’expressió “bretxa salarial de gènere”. La primera vegada que vaig sentir-la creia que el corrector de TV3 no havia dormit gaire aquella nit. Però buscant i rebuscant, resulta que sí, que aquest nou ús del substantiu bretxa, fins ara referit normativament tan sols a “l’obertura que fa l’artilleria en una muralla” o al “pas estret entre muntanyes”, és acceptat i difós per tots els mitjans de comunicació de la CCMA. Així doncs, el Cercaterm del TERMCAT ja recull aquesta expressió i la defineix com a “diferència entre salari mitjà de les dones i els homes”. Així mateix, l’Optimot i l’Ésadir també admeten aquesta expressió. I jo em pregunto: no han trobat una manera més genuïna de dir el mateix, sense que ressoni a la llengua veïna? La punta divertida de la qüestió la trobem si anem una mica més enllà i trobem que, etimològicament, el mot bretxa no prové del castellà, sinó del francès brèche i aquest del fràncic breka “esvoranc”. De totes maneres, a ningú se li escapa que, malgrat l’origen del nom, a qualsevol catalanoparlant li recordarà molt més al castellà que no pas al ja mig oblidat francès  après a l’institut. Podríem dir que escoltar pronunciar aquest mot em produeix la mateixa esgarrifança que quan sento que algú va de boda. Em provoca la mateixa indigestió. Per quin motiu no n’hi podem dir ruptura o diferència salarial?

M’estremeix igual, o més encara, sentir com periodistes de TV3 (no només els de la secció d’Esports, que ja ens tenen acostumats a aquest tipus de barrabassades lingüístiques, sinó també els d’altres seccions) etziben un “l’empresa que ens ocupa no és gens fàcil” o “ Messi se’n va sortir prou bé, d’aquella empresa complicada”. Tot i que si fem una cerca a les obres de referència no és gens clar que es tracti d’un calc del castellà, no podem obviar que no resulta ser una fórmula gaire reeixida en català. Això és el que trobem al Diccionario de la Real Academia Española: “1. Acción o tarea que entraña dificultad y cuya ejecución requiere decisión y esfuerzo”. Aquesta accepció no la recull ni el DIEC ni cap altre diccionari. I aquest mot, tal volta, em recorda l’expressió anglesa to have some business to attend, en què s’utilitza negoci (business) en lloc d’empresa, però amb un sentit si no exacte, molt proper. D’aquesta manera ho recull el diccionari Collins: “You can use business to refer to important matters that you have to deal with”.

I, per cert, periodistes: al president Puigdemont no el volen pas extraditar, sinó extradir, tal com manen les obres normatives de referència.

Què ens passa, parlants orgullosos del català, que permetem fer grinyolar tant (al meu entendre) els fonaments de la nostra llengua? Cal tenir en compte que tot això coincideix amb aquest trist episodi de vulneració de les llibertats més elementals i amb el risc que també ens aboleixin el fins ara exitós i indubtable sistema d’immersió lingüística. Evidentment que el 155 ens mina de soca-rel, però fem per manera d’evitar autoliquidar les formes més nostrades de la nostra llengua. Aquesta és feina i responsabilitat de tots, des dels mitjans de comunicació fins als parlants. Cuidem la llengua, ara i sempre.