L’APLEC, Associació Promotora de la Llengua Catalana, és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Volem engegar qualsevol activitat que ajudi a millorar l’ús de la llengua catalana (cursos, tallers, conferències, presentació de publicacions, divulgació d’activitats relacionades amb la llengua...).

Paul Celan

03 de April de 2017 | Autor:
Aplec, Associació Promotora de la Llengua Catalana

No fa molt, el primer cop que vaig topar-me amb el nom de Paul Celan, i molt abans de descobrir la seva poètica, vaig pensar que es tractava clarament d’un autor francès. El cognom Celan remet, indirectament, a una pronuncia i grafia francesa. De seguida, però, en veure que els textos originals estaven escrits en llengua alemanya vaig veure que alguna cosa se m’escapava. Va ser aleshores quan vaig descobrir que el seu nom era originalment Paul Antschel i que, per anagrama, aquest esdevenia Celan.

Paul Celan, doncs, va néixer el 1920 a Czernowitz, al nord de Romania (avui Ucraïna), en una família jueva de parla alemanya que va haver de patir de ple la persecució nazi arran de la participació del feixisme romanès i de l’ucraïnès. Celan va rebre una educació jueva, va aprendre hebreu i va heretar de la seva mare l’amor per la literatura i el coneixement de la poesia alemanya. Amb l’ocupació de la seva ciutat natal el 1941 per part de les tropes alemanyes i romaneses, els jueus van ser traslladats a un gueto local, des d’on els pares de Celan van ser deportats a un camp de concentració i on, poc després, acabarien morint.

Celan va restar retingut fins el 1943 en diferents camps de treball romanesos i, el 1944 arran de l’alliberament de Czernowitz per l’exèrcit roig, Celan va tornar a la seva ciutat per continuar amb els seus estudis. El 1948, en el mateix any en el qual Celan es trasllada a viure a París, va aparèixer publicat el seu primer llibre de poemes en alemany: La sorra de les urnes. En vindrien d’altres, com ara Rosella i memòria, De llindar en llindar, La rosa de ningú o Cristall d’alè. En la nit del 19 d’abril de 1970 Celan es va suïcidar després de saltar des d’un pont del riu Sena.

No deixa de ser sorprenent que Celan acabés sent un poeta en llengua alemanya, la seva llengua materna i, alhora, la mateixa llengua que s’havia endut els seus pares i havia estès la mort arreu d’Europa (ell mateix anomena aquesta llengua com la ‘Llengua d’assassins’). Tal com s’afirma en el pròleg del llibre Cristall d’alè  (LaBreu Edicions) “en certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins”. Aquesta contrarietat, per dir-ho d’alguna forma, li van demanar un treball molt meticulós per tal de poder combinar de manera adequada la seva poètica amb el dolor de l’experiència del nazisme.

En aquest context, pertanyent a la generació d’escriptors en llengua alemanya de després de la Segona Guerra Mundial i en un moment incert en la poètica en aquesta llengua (només cal recordar la frase cèlebre de Theodor Adorno afirmant que no és possible escriure poesia després d’Auschwitz), és en el que Celan es va haver de moure. Per tot això, en part, és d’esperar que la poesia de Celan no sigui fàcil o amable. Tot el contrari, es tracta d’una poesia que demana un esforç que va més enllà de la lectura. Això, però, no s’ha d’entendre com un desavantatge, sinó tot el contrari. Sense un esforç, sense aquesta complexitat, seria difícil transmetre el missatge que espera transmetre el poeta. Així, Celan s’ha fet un lloc com un dels poetes més misteriosos de la segona part del segle vint, un poeta que, tal com apunta Arnau Pons, deliberadament i molt sovint, se les va arreglar perquè el seu públic el percebés com un autor inacceptable i que era ben conscient de la seva diferència. I, per això, no és d’estranyar que, encara avui dia, la seva poesia generi molt debat i interrogants.

La poètica de Celan es veu sovint caracteritzada pel simbolisme, pel surrealisme, farcida d’imatges bíbliques i es desmarca necessàriament per una forta sensibilitat ètica i cultural. Els seus versos mostren l’agonia jueva, l’absurditat de la vida, les barreres de la comunicació i són una crida a la responsabilitat, a la memòria i al respecte als morts de l’Holocaust. Podem trobar un contingut altament crític en els seus poemes i podem veure com l’aspecte ètic apareix ressaltat i s’associa amb el mateix acte d’escriure. La lectura dels seus poemes et commou, et remou l’estómac i, potser, et pot arribar a incomodar. La seva escriptura és sovint enigmàtica, críptica i no és de fàcil traducció. Invito fer l’esforç d’endinsar-se en el seu món. I dic esforç perquè, a vegades, la lectura també en demana. Després, i per sempre, ens quedarà la recompensa.